Critica de La extraña que hay en tí

Efectivista, resolta a mitges i buida en contingut. Així és com es podria resumir globalment aquesta pel·lícula, que sinó fos per unes excel·lents actuacions per part de Foster i Howard, faria aigües per totes bandes.

La base de l’argument és prou bona: “una parella va caminant per la nit, reben una pallissa, i la dona dur a terme una transformació personal per intentar superar la pèrdua del seu xicot”. Fins aquí, tot és correcte, però en el moment que ens comencem a endinsar en aquest procés, Jordan erra estrepitosament.

M’explicaré: Ens mostra un canvi quasi instantani, on Foster supleix el seu trauma i la seva por envers la societat, amb una fredor i una habilitat alhora de matar, brutals. Tot això, ens ho entrellaça amb una historia secundària, la qual protagonitza Howard i el seu equip policial, que no aporta res a la historia, i es dur a terme de forma tan brusca que trenca tot el mèrit interpretatiu de Foster. (A veure, si que és important per a la historia perquè d’alguna manera o una altre s’han de conèixer Foster i Howard, però igualment Jordan, menys subtil és tot.)

A la meitat, el film acusa baixades importants del ritme, però els soluciona prou bé, amb uns quants morts per part de Foster, i uns excel·lents intercanvis entre Foster i Howard. I finalment, i després d’esperar durant hora i mitja, Foster comença una venjança breu, ràpida i tot el producte s’acaba tancant de forma justeta, amb un final una mica precipitat, més o menys com la meva crítica, i on no hi falten les quatre reflexions barates.

I després d’això, direu, i perquè haig d’anar a veure aquesta pel·lícula¿?. Doncs, perquè no tot és dolent. S’han de remarcar les grans actuacions dels dos protagonistes i la química que es crea al seu voltant, quedeu-vos sobretot, amb l’escena del café; la simplicitat del guió, que actualment és d’agrair veient tan girs buits i innecessaris, una direcció justeta i una Foster despanpante.